El silenci en públic, l'absència de comunicació, s'ha imposat com l'única manera que l'individu té d'experimentar la vida pública, especialment la vida al carrer. Però potser és als museus, als aparcaments, als parcs i les zones d'oci que hi ha als límits de la ciutat, als bars d'autopistes, les cafeteries, els lobbies d'hotel i les sales d'espera d'estacions, entre d'altres espais de trànsit, on es pot observar de forma més patent aquesta paradoxa de la visibilitat i l'aïllament. Sovint compartim aquests espais amb persones que, sumides en una individualitat i una passivitat profundes davant d'un entorn que consideren inestable i font de conflicte, ens llancen a la cara una aspra solitud disfressada d'indiferència. Són figures de l'anonimat social, éssers desconeguts que protegeixen la seua intimitat dels altres.
La seua discreció i el seu afany de mimesi els porta a evitar gesticulacions, rictus, espasmes, efusions que en qualsevol moment podrien desencadenar-se. Manifesten un rebuig a expressar-se, a divulgar una personalitat o una mentalitat: temen ser vulnerables davant de l'altre. Aquests estranys, protagonistes de relats sense història, testimonis muts del misteri d'allò quotidià, d'un murmuri que no aconseguim interpretar, se'ns mostren desposseïts de qualsevol simbologia o al·legoria. No són herois ni antiherois, no representen cap grup, simplement són. No pertanyen enlloc, estan absorts en el seu propi present diari, en la seua espera callada, inquietant, suportant la fatiga de l'existència en aquests àmbits de desassossec que permeten albirar l'entramat social on es troba l'home contemporani. Constitueixen una multitud solitària, fluida, canviant, d'individus units per l'evitació i l'anonimat, sense nom i sense història, nous figurants socials desposseïts de la utopia. Individus d'aparença convencional, dominats per un estat d'introspecció i somnambulisme, que l'únic dret que ens concedeixen és el de romandre en silenci quan ens aventurem en el seu domini inquietant i, no obstant això, magnètic.
